Amb l’arribada de la primavera comença el temps de les celebracions amb família a casa nostra: les comunions o els casaments.

Avui us explicarem la història d’una boda, senzilla vivència d’una parella d’enamorats.

Es van conèixer molt tard. De casualitat. Per qüestions de feina. No s’havien vist mai però la primera vegada que ho van fer es van caure fatal i, si a més,  afegim que pertanyien a mons totalment diferents, doncs el futur no era precisament alentidor pels dos. El que va ocórrer és que van convergir dues persones molt similars en caràcter, inquietuds i il·lusions i, el que s’acostuma a dir que amb dos caràcters iguals la convivència és impossible, en aquest cas semblà que tenien ganes de trencar aquesta dita.

Es van anar coneixent i el que de bon principi era rebuig es va convertir en estimació i compenetració. El problema era la distància que els separava, no física, si no social. Lluitar contra els elements establerts per la societat va ser una àrdua batalla que van haver de dur a terme a contracor, amb un elevat risc de perdre tot el que havien teixit en un llarg temps.

No val la pena entrar en lo costós que va ser disputar el seu amor en contra dels elements socials; tantes vegades hi ha hagut, i avui dia i continuen havent, aquests tipus d’històries que no és la nostra intenció avorrir als lectors.

Van passar els anys i la relació es va anar consolidant. Era amor de veritat, res més. Si no és viu, és impossible explicar-ho. No tenien previst res en especial. Sols acabar la resta dels dies plegats.

El que va succeir és que se’n van adonar que el viscut després de tants anys era un conte, una història, i com tal…: per què no compartir-ho amb els qui els havien donat suport i comprés en tant anys? Sí, és clar, amb els amics i la poqueta família que els havia entès i per celebrar aquest esdeveniment s’havia de buscar l’entorn el més semblant al final feliç d’una història d’amor. I així ho van fer…

La història no es va acabar aquell dia però el record que es van endur els nostres protagonistes, i la resta que els van acompanyar,  no se’ls ha esborrat mai…